Seguidores

domingo, 31 de agosto de 2014

VOLAR

vols i dols
dónes i voles
i voles i caus i n’ aprens
fins que dols i vols
i com que voles
tornes a caure
i ara al recaure
reprens el revolt
i la fas i ja hi ets
i ja hi som
i en ve una altra
i una altra
i seguim
i ens agrada
i ens agradem
fins que ens agradem tant
que volem perquè
ens agrada recaure
rejunts

grifoll

31.08.14

DÓNA’ T PERMÍS


com el seu esperit intocable de porcellana victoriana
tocat / trencat / tocat i enfonsat / finalment ric
com el seu esperit a punt d’ estrenar-se trencat / victoriós
desporcellanant-se / humilitant-se / militant l’ humus
d’ humilitat / retornant-se / recargolant-se com set serps
d’ una mateixa trena / com un ram de rèptils cap a la llum / perdent cues
i caps i pinyols... / ànima amunt i prou / terra endins / l’ aire fondo
que és un alè que despentina les ganes de tenir-ne/ que les engresca
vull dir/ finalment perdent / atorgant-se el permís per a perdre/
saltant sense mapa / desfent-se a granel com un any de farina
arribat al plat del paladar aliè fet un pa / finalment ric / nodrint /
alimentant l’ èxtasi plural que ens reinicia infinits...

griFOLL
31.09.14

casserrespoblepoema

viernes, 29 de agosto de 2014

POU



No tinguis por de més baixar, deixa’ t anar,

no ets al fons, no n’ hi ha. Dóna la volta!

griFOLL
29.08.14

casserrespoblepoema

HUMANA, poema de griFOLL al Futur

http://artdissolutions.blogspot.com.es/2014/08/humana-poema-de-grifoll-al-futur.html

Al Futur


“Ens toquem com mutilats”
Sylvia Plath
                                               creative commons


HUMANA


Què? Tot menys la por:
l’ orella plena d’ ocells i Tu: l’ aire,
i Nosaltres: la Vida; i la Vida: plena,
sense mesures i humana; sense pela
ni motlle i humana, molt molt humana,
gairebé com un arbre, una febre molt
alta, molt molt humana, elevant-se, de nen que delira,
de lliri que salta, de llac que diu ploure;
i Nosaltres: la pluja, de pluja a les boques,
de baixa i rellisca, que salva saliva gastant-la, de visca
la pluja quan plou, de revisqui el sol quan
escalfa: humana, molt molt humana,
alada, gairebé un fòssil de mussols
despertant-se volada, a volar-la, sense
presons...no hi ha gàbies tan grans: he dit «humana»:
de la imaginació a tot arreu, molt humana,
capaç de ser humana; gairebé com un núvol:
variable, inconclús, sense frens, vers a vers,
de saliva desagafada, corredissa,vapor
de favors amb la Mar i les rius, Femenina, Xamana,
Afrodita i Diana, i encertar-la: així d’ humana;
però sense la por, tan humana que pugui, que pot,
ho té tot, ho tenim a la punta de la llengua del cap
del cos amb cor que es belluga com tantes guitarres
s’ escaiguin; Humana, amb atxe sonora, sense
mocadors ni adéus ni déus, humaníssima:
així d’ Humana, de valenta, de bona ( més que el pa), capaç
de perdonar i de perdonar-se; gairebé com un roc
( girant-se), gairebé capaç de personar-se com una pedra
i no deixar-se tirar, capaç, així de capaç, gairebé
perfecta, feta d’ ulls amb peus i rascada, polida
fins els ossos de les espines, fins les espines
de les espigues, fins les pigues que dibuixen
constel·lacions a les pells passades a positiu,
sortint del retrat, saltant de la pantalla, en tres
dimensions: que s’ olora, que es palpa, que es beu
i emborratxa fins doblar-se, multiplicant-se
remultimultiplicant-se: així d’ humana: en mil dimensions,
en tots els sentits, amb tota la cara i l’ esquena
i el sexe i les ganes i els fallus i les fartes d’ ortodòncia,
gramaticàrniques i amb canes, però sense la por: Humana,
Humana: ho mana la humanitat sencera des dels astres, en mana
de terra, de les fonts, de sota les ungles, pels descosits
i per què no descosir-nos i treure’ ns aquesta mentida
de sobre que ens calça els peus als caminants i caminar?
humans tots, gairebé tan humans com som, com hem estat
i serem si no fos per la por de ser-nos, però va, capaços,
capaços de fer-ho com els nostres ancestres,
com els nostres fills infinits que, de campanar a campanar-la,
fent el fil, fil de llum, de saliva, de mel de plata ( poesia)
i que, sense que li umbili-manin, ens abraça, abracem:
així d’ humans som :Tot i la por! per això us estimo tant,
tant que no en sé, tinc massa feina a estimar-vos com per
aprendre’n. Així d’ humà: Tot tan tant humaníssimament
teu, meu, vostre, nostre, tots, ToT ( capicua) en la dansa que és,
dansa que som sense nanses ni brúixola ni mapes: màgica, brutal,
tan brutal com Humana, que no sé com no podem parar
de donar-nos les gracies,que no sé com podem estar
un sol instant sense fer-nos l’ Amor...

griFOLL
29.agost. 2014

casserrespoblepoema

jueves, 28 de agosto de 2014

ABISMO - poema- griFOLL



con las manos en el aire entremos
para los caminos que lo mecen de las plumas
tenga huesos de nosotros éste vértigo
de tajos en la carne suene a espumas

sea atroz como la libertad más cierta que la luna
que nos da su leche azul su baba de acido
comienzo de sangres para escribir nuestros
nombres de vidrio en la sed de éste abismo

tan preciso tiene que serlo como el dolor
y la madreselva como la muerte por los caminos
nos tiene que recibir caminando como la danza
se escribe descalza para después reinventarse la vida
                                                                             [en las almas

griFOLL

28.08.14

miércoles, 27 de agosto de 2014

LA SEVA VERITAT SERÀ LA TEVA MENTIDA, de griFOLL

“No admeto els vostres judicis
ni les vostres opinions,
jo no sóc de cap manera.”
Enric Casasses

“Break on through...”
The Doors

LA SEVA VERITAT SERÀ LA TEVA MENTIDA

Els morts, si s’ han portat bé, van al cel. Mires amunt i no veus ni Déu.
«I tu, ja te’ n portes de bé? no dius mentides? » Et pregunta un home disfressat de pare noel/ de rei mag d’ orient/ un home que treballa a la caixa cada dia de vuit a dues i guarda els diners a la gent bona perquè a sota el llit no hi ha papus, hi ha lladres que et volen robar allò que “posseeixes”.
«Tinc por!» dius. « No n’ has de tenir de por, has de ser valent. Amaga-la, que et podreixi per dins! », «i això no és ser un mentider?»,«Amaga-la, la veritat que ens ha de fer lliures, amaga-la fins que no la puguis manejar, ni trobar».
«No mataràs» et diu un diumenge un home amb faldilles des de dalt d’ un altar. Després es treu les faldilles i se’ n va a caçar. Tots els nens li besen la mà.
«Treballa, pateix, ves a la mili, estudia, pentina’ t, no t’ equivoquis MAI, sigues perfecte, fes-te un HOME, un HOME com el teu pare com el teu avi com el teu besavi» I aprens a fumar, amb lo que costa! Desprès “Fumar mata”, i no fer-ho, també.
«El sexe sense amor o en solitari es pecat igual que u més u fan dos». « Què és u? Què és amor?, Hermanu», « alça la mà abans de preguntar! i com que no ho sé, castigat de cara a la paret» diu l’ Hermanu en nom de Déu i les seves regràcies divines.
« Confia en mi i no et fiïs de ningú, de cap desconegut, que et donarà caramels amb droga perquè t’ adormis » ,« I com puc fer coneguts sinó em puc acostar als desconeguts?», «adapta’ t a la mentida, amic meu de 
l’ ànima!».
«Un dia coneixeràs una noia, us enamorareu, tindreu fills, casa, feina, cotxes, diners i sereu feliços, sinó és així, seràs un desgraciat» ,« veus aquell borratxo que sempre riu? Doncs un desgraciat és això».
El teu veí et toca la tita ( la cuca, la cosa, la pixa) i fins aquí només et fa fàstic, «no ho diguis mai mai mai als papes ni a ningú» et diu. A partir d’ aquí ets culpable i saps que aniràs a l’ infern però no ho pots dir a ningú, ni anar-te a confessar amb l’ home de les faldilles que caça. L’ endemà diu que li mamis. El teu veí és bo, ho diu tothom. I li xumes.
Felicitats! Ja en tens divuit ( dues vegades vuit: buit i vacío). Regals: carnet de conduir, dni i un compte obert al banc tancat perquè aconsegueixis títols, papers, firmes de gent important en papers oficials, que vas cap a la FELICITAT, nanu!
«Què voldràs ser el dia de demà?»
«M’ agradaria ser un desgraciat desconegut que no diu mentides, i que en comptes de guanyar-se la vida, la viu», dius.

griFOLL

27.08.14

domingo, 24 de agosto de 2014

ANNA AGUILAR-AMAT a LUNA DE LOCOS ( FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESÍA) 2014


LA TERRA QUE OBRE MARS ALS RIUS - griFOLL


Estimo la terra que d’ un aglà me n’ alzina re branques.
Estimo la terra que obre mars als rius i no tira línies.
Estimo la terra que dels mapes en fa adob i de la mort
lliris. Estimo la terra  que nodreix a les dones i als homes
amb sang a les venes i no a la memòria.  I estimo la varietat
de cultures d’ aquestes dones i d’ aquests homes quan
es barregen com la pluja amb el sol i encenen l’ arc màgic
de pintar-hi amb tots els colors la riquesa de ser-hi. I
estimo ( per sobre de tots) un idioma: el d’ entendre’ s
els uns amb els altres i amb la terra que estimo i estimes
perquè t’ estima i t’ és tota sencera i arreu t’ hi posarà
sempre estels perquè brillis i escullis i siguis com ells:
un cel de llibertats senceres / cada estel un vers/ el poema
el firmament. Estimo en totes direccions. Amunt
avall bosc endins mar enllà dalt d’ un pi sota d’ una palmera.
Estimo la terra infinita / camino nedo volo camino camino
i mai s’ acaba. Estimo la terra perquè és generosa
i me n’ ensenya i m’ ha donat la vida amb horitzons
i sense portes ni fronteres ni frontisses ni altre joc de mans
que no sigui obrir-les i obrar i crear i fer per a arribar a ser
la terra que estimo. I estimo també la gent que se n’ estima
un trosset perquè tot és començar si és amb Amor l’ in-
coronable Amor que no té nom perquè no (en) necessita...



griFOLL 
24.8.14

miércoles, 20 de agosto de 2014

POEMA inèdit de DOLORS MIQUEL "L’home a qui cap terra arrela"



L’home a qui cap terra arrela

Vàrem caminar junts.
Abans havíem segut a l’aire lliure, sota sostre,
sota la inquieta mirada de l’oreneta blava
dins d’esglésies que s’alçaven fetes pedra i vitrall d’ombra,
als mercats, sota els tendals de les places,
xiuxiuejant com fan les lletanies als llavis de les velles,
com fan els colors als seus ulls de pupil·les gastades,
perquè érem tan vells, els més joves, com la neu blava i negra de les muntanyes
i dúiem els fills de la mà, a la veu, dins l’esperma,
aspiràvem al cel fets albor, gel de segles,
enarborant la nostra altiva cornamenta de bosc centenari,
la nostra ànima de pedra i d’escuma,
encara que sabíem que seríem presos per la nova alba
i que molts tornarien a casa amb les voluntats vençudes
d’altres dins les tombes, dins els ventres
els més, mirats com a bojos pels expenedors de notícies,
insultats pels qui van venir i van ocupar les nostres vides
sense cap respecte
dominant el gos, dominant l’amo i guanyant la cadena
que brillava sempre sota la lluna d’agost
i encara més
sota la de gener quan el gebre
semblava argent i diamant d’estrella;
encara que sabíem que abaixarien el nostre orgull de cap erecte
que no rebríem altra mirada
que la de la mort que espera.

Per existir no n’hi ha prou amb la voluntat del ventre,
amb la llum de l’astre que esqueixa l’escorça i la saba,
dins d’un món d’homes, d’un món de mapes
que el cels desconeixen,
dins d’un cel de realitats que la realitat ignora,
no serem més, no serem ja mai si els altres no ens deixen
malgrat ens reconegui la molsa i la cu-cut, i l’estornell xiulador,
malgrat en doni fe la sèquia, el riu, l’arbre de les clotades,
malgrat les bandades d’ocells migradors sàpiguen dels nostres esforços
i siguin nius de cigonyes de segles els campanars del nostre esperit,
per més que enarborem la veu de Llull, de March, carn,  carn vertadera,
mira com ens anomenen fills de puta i ens insulten
dins mateix de la nostra casa, als nostres recintes,
quan els fills de les putes són bellíssims, són com blat tendre,
són com camps de blat tendre plens de roselles, sota el cel blau,
són com àngels eteris d’amor, els fills de puta.
Però volen menystenir-nos, ignorar-nos:
mira com ens agafen presos quan gosem
arrencar el drap estranger i penjar la nostra veu
de la campana més alta del nostre segle.

No hi ha lloc per nosaltres sota la capa del cel.
Estem predestinats a desaparèixer sota onades de migracions,
sota el pes imposat d’altres cultures
i no podem ni bramar com fa la vaca quan el part la prem,
com fa el cel quan el raig l’inclina,
sens ésser ridiculitzats, i encara així
vàrem caminar, vàrem marxar per a la mirada d’un món
que ja no ens mira. I allí hi érem, Tots
acudíem a un sol punt com fa el riu
degotejant des d’una boca de terra i foc
i reunint-se en un cabdal, imitàvem el riu,
el seu recorregut alegre, els seus gorgs, la seva llum,
volíem que el món en aquells segons robats a la seva bogeria de guerres,
a la seva aniquilació ferotge de natura i espècies vivents,
ens veiés també agonitzar, ens veiés agonitzar
entre balls i cap grossos i gegants, amb tota la nostra cultura de carrer a coll,
agonitzar com el poble savi i, perxò, dèbil que ja érem,
agonitzar en nom de la pau i el futur que no veuríem.
Agonitzar com els ossos dels gels de l’Àrtic,
com els tigres immensos dels boscos de Bengala.

I ens vam dreçar per ser la riota i el menyspreu i encara l’odi,
de militars i d’altres espanyols que ja movien la seva imaginació de guerra
sobre els nostres cossos vius, o la imaginació de la presó i la pena;
però ens vam dreçar. I ens van anomenar provincians
i pallassos i coses molt pitjors.  Ens van ridiculitzar.
Així parlava l’enemic, convertit en veí de les nostres cases,
en amic dels nostres fills, en marit de les nostres filles,
l’enemic barrejat a la sang dels nostres néts,
l’enemic que era l’amant de les nostres dones,
l’ amic de joc de les hores en què les fàbriques expulsen els seus treballadors
des de les seves entranyes roges i negres,
amb qui ens dirigíem al bar a demanar la cervesa i una tapa,
l’enemic convertit en el company de lluita contra el capitalisme ferotge
que ens estava arrencant els drets guanyats d’antuvi
amb morts i fams i misèria i amargor i llàgrimes foses.

Però aquell dia vam marxar junts.
El temps ens donava una nova oportunitat,
un setembre de fulles que no volien deixar els arbres,
encara no, incendiant-se roig a les cantonades d’una tarda eterna,
d’una nit eterna. I els qui no van poder venir ens seguien des de les cases,
que es tornaven transparents perquè tota la terra era nostra
sense parets, ni murs, ni fissures, per un instant de somni.
Els qui no van poder venir, ells també hi eren.
Eren gent bona, gent que tirava endavant la família, el treball,
molta gent honrada.
Però el somni ens recreava i ens duia com un sol cos cap al punt de trobada,
i el punt de trobada no era cap lloc en concret,
era un somni de la sang, que ens estirava des de lluny.
No temíem l’exèrcit que ens ocupa de fa segles, ni les armes,
ni els enemics de les nostres parpelles, ni els conqueridors
que ja teníem dins. No temíem que ens poguessin matar
amb l’excusa de la revolta. Dúiem fins i tot els nostres fills més petits.
Hi ha moments en la història de l’esclavitud que són així,
comença un ocell a volar i el segueixen tots els altres
i el cel desapareix com si tot fos vol i immensitat i glòria.
I es sent el soroll tronador del seu xerricar i topar d’ales.
I després tot el món torna a quedar en silenci.
I fins i tot l’arbre que ha vist aquella meravella
dubta de la seva visió de fulles.
Encara més, doncs, l’home
a qui cap terra l’arrela.

Dolors Miquel 

domingo, 17 de agosto de 2014

LLUVIA, poema de griFOLL. 14





Ponía rojos los paisajes, mirarlos no era conjuntivitis, te hacía crecer en los bosques del iris pupilas para los cementerios del alma, dilatarlas y resucitar. Entonces las piernas bailaban, volvíamos a retomarla y el musgo acogía toda clase de luces, no se peinaba, nos mojaba de besos en llama, de suelos con alas, pestañas en gracia poblaban el firmamento de nubes con sábanas y sabanas, y era mirarlas, ver como se deslizaban y formaban sonidos que dejábamos se dibujaran por las ramas, hasta las nalgas, sin medir serpientes, deshojadas, deshojados, nosotros al fin sin sus puestos de repuesto para la nada, con todo en la piel, cebollas de caricias, besos de ajedrez sin reyes, yo peón de tu ombligo, tu: dama, madera de dama, madera de carne, carne de as de corazones, póquer de dados a todo,  campeones en llegar los primeros a cada deseo por fin permitido, fiesta de ombligos sin otro centro que entrarnos de lenguas por sabores tantos años ayunados, después de la rima encontrados libres de todos sus versos, cuidábamos nuestro poema, otra poesía no había. Y eso era ser, el virus de la vida cuando la vale resultó de amanecernos sin penas, no las valía, amanecimos de escarchas, sagrados, a vernos las caras, los dedos, las ganas, los orgasmos sin quebrantahuesos, volábamos sin gastar alas, a lo kiwi lanzado, de sólo en presente, por todos los aires. Era soplarse las verdades y los sexos nos traían el alimento. Éramos un acordeón, a veces estoy seguro de que éramos un acordeón o algo parecido a la música. Y esto sucedió una vez, la vez que se juntaron todas las veces en una de sola que fue celebrarla, lo juro por la luna que estaba, luna de siempre, para darle las gracias nos hicimos selenitas y llegamos a Venus sin irnos por Martes.
Y había peces, cada día era fiesta en el hotel del mar, peces de fresa sin disecar. Todos tenían un nombre y nos llamábamos por igual. Autobuses de coral, lagartijas con cafeína, tanto daba, todo era mágico, inocente, de verdad, funcionaba sin aceite, funcionaba por salivas. Porque los besos de verdad explotan y mojan, no son de aire ni van de helio, no son globos, los besos de verdad son besos de verdad: explotan.
Explotar era nuestro idioma, por eso se apartaban los ciegos, para no mancharse de ver.
¿Te acuerdas del gato que llevaba también un paisaje de tardes ardiendo en la cola gitana que nos encontró moviéndola? Ahora es un unicornio. Mi Unicornio amarillo lo llamo, «unicornioamarillo», y viene. Huele a ti porque está hecho de besos con volcán, de manchas brillantes que explotan, que cuelgan hilos irrompibles en el mundo de los unicornios, de cuerno a cuerno, cada cuerno es una espiga, por eso “amarillo”, de trigo, de pan, del pan que te cubre los huesos; huele a ti y viene.
También hay aún grietas para pasar al otro lado. En una ausencia de palabras aprendí a cruzarlas, no puedo ocultarte, desde el sueño que nos dimos me quedé sonámbulo, en posición vértigo, desnudo hasta los laureles, como los cipreses que no se adaptan a la tristeza porque desconocen a ciertas que la muerte no mata,  y se encrespan, por eso se encrespan, por eso su fruto es de grietas, bolitas de puertas, collares de puertas abiertas. Por eso se encrespan.
Y también tendrás que perdonarme por seguir deshojando estas hojas de piel de naranja, sin zumo de ti yo me enfermo, me seco, no sudo y acabo estancado hasta las orejas de estanques que saben a cloro sin fila ni filia ni gracia de nada ni nadan sin zumo de ti como una flecha sin arco, ¿qué hago?, ¿pongo la papelera?, ¿saco la tele a pasear?, ¿ me compro una cordura? Por muy cactus que sea, bebo algo para mantener mi existencia, como los escorpiones que tienen veneno y no lo pidieron y por eso los matan los que no saben más que de dosis, de medidas, los que saben de medias, que hasta las venden, y ponen tiendas y no han visto tus piernas, son como científicos encapsulados pretendiendo resolver poemas bajando la temperatura de las letras cuando escribo que te amo. Lo que quiero decir es que dormir contigo o con una ecuación me sabe más distinto que recorrer del blanco al negro todos los grises que se me pongan por delante. Lo que quiero decir es que te debo todo lo que de aprovechable tengo. No, eso es lo que puedo darte, deberte te debo los infinitos que ahora no sé dónde he puesto, pero me muevo, rasco por los sitios, tiro piedras a las nubes para que me den las estrellas y en invierno las enciendo.
Estoy en deuda contigo como lo estaba conmigo antes de saberte, te debo lo que sentí al sabernos.
Estoy en deuda contigo porque todo es diferente después de saber que existes, porque las cerezas son más rojas y los pies tienen más dedos y menos anclas, porque la realidad se ha caído al pozo de los sueños y cuando llueve se cumplen los deseos, porque desde que el mundo te tiene agarrada ( eso se cree) la sed necesita menos agua, la suerte menos fe, la fe menos dioses, los dioses menos hombres y los hombres menos dioses, como si se hubiera comprendido algo en algún sitio que desconozco, como si hubiera una verdad que nos pasara una nota con una sonrisa por debajo de la comisura de los destinos, porque las alegrías alegran por alegrías y no por obligaciones desde que me enseñaste a saber distinguir entre tú y todo lo demás con sólo verte, aún dormido y sin soñar, cansado de creer haber soñado todo lo soñable, abriste mi mirada para que entraran los paisajes , estos paisajes que nunca hubieran sido sin ti, te debo esto y aquello y lo que me queda y lo que no sé y hasta llegar a todo para llegar a todo a descifrar lo mejor, arrancarlo de cuajo y traerte a donde tú me llevaste.
Esta es mi historia: donde tú me llevaste…y yo: disco rayado, rayado, rayado…
Después ya no lo fue, porque lo pusieron todo de plástico, y los vasos de papel, y el mar de cartulina, y a mí no me salen las olas con tijeras ni con algodón las nubes. Y esta pega no encola, deja las paredes. Yo les hablo, pero hablar con las paredes es, y sólo como mucho, hablar con las paredes. Responden, claro que responden, pero son paredes. Encierran avisando, pero encierran. Y se contradicen hacia mí.
¿Te acuerdas del monstruito del escaparate verde que parecía que movía los ojos cuando oscurecía? Intento dibujarlo para ver cómo te ríes.


griFOLL

miércoles, 13 de agosto de 2014

NO VULGUIS SER FELIÇ




no vulguis ser feliç.
és molt trist voler ser feliç...
que no els has vist els feliços?
són feliços vint-i-cinc hores al dia,
no tenen temps per res més,
no saben del tendre enyor, mai troben
a faltar ningú, no ploren,
ni quan s’ acaben les pel·lícules
que per això hi són. no s’ emocionen
els feliços; no somien els feliços, no gasten curiositat:
són feliços! res els pot sorprendre:
ni la música, ni la poesia , ni la pluja, ni els petons...
només saben repetir-se en un que es van copiar
la primera vegada que els hi va semblar que passava
i mig feia;  ara vés a saber de qui era i de que estava fet...
i lo pitjor...lo pitjor és que tampoc saben que és estar alegre:no!
ni sentir-se content. no poden. l’ alegria és feta
de tristesa vençuda, de ferida llepada, de gat escaldat,
i la felicitat, clar, tot això ho té prohibit. a vegades sembla
que riuen, sí, els feliços,però riuen de plàstic, per fora:
a dins no hi passa res en absolut...
potser ni tan sols existeixen, mira què et dic...

griFOLL

13.08.14

lunes, 11 de agosto de 2014

CONVERSA D’ ESTIU A L´A-COSTA DELS HOMENS


L’ olifanta de llimona i a mi un granit
zat del mat eix, sils in queda només,
si és que no en tenen no en vull, porti’ m
la massa sils in queda, si en serveixen per res
o a mi m’ agrada prou sucada amb galetes
de trufa té gossos vostè? en fa la cara, lladra?
i no s’ oblidi del sorbet g’ on lo dolç
o mostassa de res que si la Terra és plana
i ho diu el client sempre té l’ amargor
el gust és seu i beu, i gats? n’ agafa? en té?
no em parli de ressaques, tot això d’ aquí
abans dels bars era mar, una mar la mar de molla,
i miri ara: tot aigua! voldran petxines els senyors?
els senyors dues i mitja en punt, per aquí no cal,
que anem a peu, si ho fem pel plat cada entre
mes i sembla que no però ja en tens la meitat
que ton avi quan van descobrir-lo fumant
esbarzers, es pot fumar si ens empassem tot
el quitrà de l’ aparcament? doncs a dipositar
que vol roure han dit pel cantó d’ arreus
i no sé on vol que li fiquem les claus, això sempre
he de dir que es brut perquè fem obres,bones?
són practicants! en teoria, és que tenen la llum
de mel al bar del moble per si volen prendre ’ ns
res, serà un plaer, bon any aquell pels vins,
devia ser el raïm, en fa cara vostè, cultiva
alguna cosa o té peixos de color verd, hi entenc
d’ això, el meu cosí té avions des d’ ahir, a veure
si ens la veiem pixant junts i en parlem
o de tronja mateix que el tastarem, va
qu’ n dia és dissabte passat per exemple
a galet o amb porró fent tiu-tius, cols, ols,
vostè té cols de mozzarella! cuidi’ s la salut doncs
que no està l’ hort per tovallons, no ho fa de fer!
frens! freeens! i el de llimona també, què collons!


griFOLL

11.08.14

IL.LUMINACIONS



Ara no recordo quin però em va dir em sembla un metge que abusar de no sé què podia produir d’ aixonses. Però no. Només es pot abusar del què sigui si tens conscient aquell trastorn, ara no em ve el nom però em sembla que ho és , que contraria l’ amnèsia natural d’ habitar sols present, allò que fa el virus humà: magatzems a dins els calaixos del rebost de les golfes que en diem copulament aquí.

griFOLL

11.8.14

domingo, 10 de agosto de 2014

GÈNESI ( o entrant pel cantó de l’ apocalipsi) griFOLL



la primera vegada que
la primera vegada no hi ‘via ningú
que sigui aquí per explicar-la
ens l’ hem cregut

(passe)

la segona vegada  que
ja hi ‘ via algú i ho va veure
va emmudir

( no tenim pistes)

ara
a la tercera sí que
bala perduda:
s’ ens gira del tot
la del cap sense el cor
i no sé si del cop prǒ
de cop torna a tirar
que és ben bé
que ens agrada matar

(tret)

i ara és a dir que pregunto
i pregunto perquè no em puc quedar
amb  els interrogants creuats: que  
ens agrada més matar que follar?
destruir que crear? ho he entès del dret?
escandalitza una polla una baba
una teta la sang ve de passada
i l’ exercit s’ ha d’ ensenyar? cony cony
cony tres-centes vegades

no em pita així en gran

a mi m’ alleuja pensar que som res
o dos
o u
vull dir saber-ho en petit
per saber que
d’ un en un som molt més
que a milers


llavors sí
rimo i m’ hi miro
i hi torno i vull ulls
ulls només fets d’ulls
ulls per mirar com us mireu
quan us mireu amb ulls
només d’ estimar
i us oblideu de quicomquantquèquina
batalleta de cuentu que mai s’ aclareix de si tal mal ni quins béns
us la ronden a tots si aquells bons i tots aquells tan dolents
a dia d’ avui no els hi ve ni els hi va
ni si n’ hi ha ni si no
ni de què!

 jo vull ulls!
ulls!
vull ulls i
vull alls i vull llops i vull llacs i vull nits i vull dits
i vull tours tirant milles futurs endavant ara i aquí

(a com-partir)

que l’ ahir va acabar tancant /
es va quedar ob-
solet i va dir plou

griFOLL

10.8.14

DOGMA UN DOG UNIVERSAL - griFOLL

“Estrofa, crida, deixa't d'ors i emblemes!
Joan Brossa



DOGMA UN DOG UNIVERSAL

Amb una pipa i una calca ‘nava de  tocat-per-la-substància .  Amb una xapa i quatre punxes no l’ acariciaven i és perquè no ho feien que les esmolava. Amb un dibuix a la solapa proclamava el què li deien que tocava: llibertat! Amb un dibuix encadenat al cap d’ un pal grapat sense ulls a  veure cap  on la rebufa “que jo sol  no m’ hi quedo”: llibertat! tant  fot  la quina :  llibertart!   a  l’ artilleria tartamuts! permutació raquiticopopular! i més lligat cada vegada més als altres per temor a la soledat. Amb una placa de metall que podia haver estat una llauna de sardines ben bones diu que els hi feia fer cas. Ca! Amb una de freda i una de calenta empaitava tebieses nuclears. Tenia un gos que no es deia de cap manera prǒ de nom li havien posat Dog. «Dog Viceversa Classe Vip Gàbia Petita i Xip  d’ Importació per a servir-li a vós i qui m’ ordeni el Senyor» va provar de lladrar Ell conyvençut des de l’ altra banda del morrió.

griFOLL

10.08.14

DONAT EL CAS - griFOLL

 “La alegría es el prólogo de la alegría”
“Somos tristeza, por eso la alegría es una hazaña”
Mario Benedetti


DONAT EL CAS

la gana és el millor aperitiu
i la lluna del cove
a granel toca a ran de remeis
com el vi que et fa sang
t’ és la sang que et fa ser
com et fas i vas fent i refent
fent-te desfent-te i rascant
com volant quan hi caus
que ets tu l’ au i l’ ham que també
i jo no ho sé si la gana és el millor
aperitiu però me’ n fas venir tu
i per això et dic que “et dic de per això”
de per això i per la lluna
que ens coneix des de sempre els racons
d’ aquesta nit folla i eterna i fugaç
com ha de ser que diuen que són
els miracles que passen al món

griFOLL

10.08.14

viernes, 8 de agosto de 2014

EL POEMA DEL BOSC ( griFOLL desrecitant-se)







vels molls d’ ulls per dintre
tal noves maneres de beure
prǒ no: són arcaiques
xarrupen  pels verds
set d’ aranyes a molses per cinc
usant llum destil•lada de fulles secretes
tota mena d’ espècies més que reconegudes
que van des del bolet d’ aigua dolça 
a forats vegetals folrats d’ adverbis 
d’ aquells que s’ enfilen pels nervis
a dir les vidalbes que polvoritzen 
rebel•lions dins les venes
 i fan l’ art i per l’ amor es deixen fer
per les arteries és 
un despentinatge de pistes salvatges
pujant i baixant per les branques
florint i saltant dins les boca-boquetes
del bosc relliscant pel poema
encetant falguerams marcòlics vermells
lletugues en dansa grandalles dels poetes
mancats de narcisos botgetes del groc blaus ensota
filigranes fruiteres fent i desfent 
remolins de cabelleres
fins a dalt que
ara boires endintre 
d’ aquí d’ aquí d’ entre nosaltres
vull dir de màgies difoses  
la nit ve amb un gripau 
que s’ encén a les fosques 


griFOLL
8.8.14

domingo, 3 de agosto de 2014

ERASE UNA VEZ UN POEMA, de griFOLL 3.8.14

“Es tonada de espumas en los labios del mar...
Julia de Burgos

“Al sentido instantáneo de la eternidad
corresponde
este encuentro investido de hilo negro.”
César Vallejo



ERASE UNA VEZ UN POEMA

Erase una vez un poema perseguido por la literatura. Lo encerraron mil años y un día. Para poder ser, ni un bis a bis, fugó al despertase de la academia de todas las lenguas que nunca lamian; un vez que, enfermo sin enfermedad, tal droga enamorada de tus pupilas creciendo bajo las piedras del mar, rompió todos los cristales del mundo al derramarse por taquicardias, herido de ingravidez vertical por diagnóstico popular.
La misma vez que erase una vez en el sueño de la caracola de entre tu cuerpo y el mío el primer fuego que no fingía irse y venirnos hasta las migas ardió. La misma vez del vértigo del suelo  al escalofrío del mar donde la muerte encogida de hombros, mecidos por la marea de la juventud, la imagen donde el agua da prólogo a cada nuevo movimiento, cortábamos la respiración al viento, al pasado, al silencio. Vez más allá del deseo, en el zenit de la certeza, frente a un mundo en miniatura que se borraba del mapa, del nuestro, Pantera sin jaula, sí con su mito, no sin su leyenda, sin jaula todo,  yacer en torno al fulgor sin reputación,  sin sobre el pecho absoluto de la primavera, en la comisura del polen salvaje a nacernos.
Erase una vez tu cabellera de serpiente sobre las plantas pulidas de nuestras sombras danzando, tender las palabras y echarse delicados a los cielos templados de nubes casi vegetales, tiernas sus blandas alas en la tarde, palomas de hierba en el arrepentimiento del frío, desnudas las gotas, alzarse, doblarse, retenidos por el aire, infiltrados.
Erase una vez cerezas sobre el musgo de tu sexo, enredaderas en el esqueleto mío de la luna, tu rostro que es el de dios hundiéndose en el mío; lo que fue, lo que no pudo haber sido, el sabor a tierra palpitando en tu pubis, los museos del útero, diciembre, aventurarse al delito. Escenas al vapor que atraían, que sigan atrayendo lluvia, lluvia que vuelva, que vulva, que llueva, cantábamos la virgen de la cueva.

griFOLL

3.8.14