Seguidores

viernes, 31 de diciembre de 2010

cap d’ any de l’ alcohòlic anònim

 



he vist en avui sota l’ ombra pinyada del rat

que una llum era molta i sortia de la nit com un foc o una mena de

drac

però era de gent que tota s’ havia trobat a fer festa

la visió m’ ha dut en el record a fer una llàgrima de vi

que he estat a punt d’ empassar-me




grifoll


1.1.11

miércoles, 29 de diciembre de 2010

MARSELLEANDO, de Zulima Martínez.

Bar de aguas estancadas

el tiempo

pellizca tus paredes amarillentas

cansancio reposado

polvo añejo

botellas de marca blanca

gentes sin rostro

voces del silencio

ahogadas,

en el fondo del vaso

barbecho del futuro.



Labios anónimos

apagan el fuego en el vidrio y

en la calle,

los besos se cobran por adelantado

cuando la noche susurra voces de otros tiempos

              otros mundos.



El diablo se ha cobrado la deuda,

mañana no recordaré nada

salvo a una vieja bailando el penúltimo vals.

Me reconozco en su risa aletargada

llanto amargo disuelto en la espesura del sabio licor,

agolpado en la garganta.

Súbitamente enmudezco.



Duro y silencioso trago

de un sábado cualquiera

punzada en el estómago

decrépito ascenso al zenit.

Locura.





Zulima Martínez

Diciembre 2010

S.O.S, de Zulima Martínez

El recuerdo se prolonga en la sombra del verso

de fondo el monótono sonido

confirma que soy un habitante más de la infinita pecera

tic-tac

           tic-tac

                      tac

tic



Me juego tu vasta memoria a los dados,

juguemos al todo o nada.



Tictactictac, tictac, tic

                      tac



Atrévete.



Infatigable falsete temporal

líbrame de la rutina pendular

espectro rutilante

dueño del misterio del ritmo

matar al tiempo o perecer en él,

he aquí la cuestión.



Táctica.



Sobre la mesa un cubilete brilla

tictaqueo,

parsimonioso ritmo clavado en la sien

zombi plateado

fúnebre verdugo

lanza los dados o devuélveme al abismo.

Maldito espectro,

mesuras futuro, presente y olvido

dueño impasible del minutero

cadenas del hombre.



Hoy, con soberana indolencia

rompo la cuerda

lanzo un grito al vacío

el eco se hace mudo

ya no se escucha la llamada de socorro,

el silencio confirma que hoy,

aunque sólo sea por un minuto,

he ganado la batalla.



Zulima Martínez

miércoles, 15 de diciembre de 2010

BALLARÍ DEL TEMPS DE LA CAMFORA





 


Venia de moure pedres. Era necessari. A sota hi trobava animals que li ensenyaven les coses més importants. Així va aprendre el món, de fera en fera. S’ enrampava amb el fil de les vaques expressament. Deia que era necessari. Que això el despertava. Era un nen que vaig conèixer una vegada, anava empastifat d’ argila i em mirava. Ens vam intercanviar. Era necessari. Així com puc dir que jo vaig esdevenir ell, ell no ho sé. Se’ n va anar fa molt temps. No duia res. Ho duia tot. Era necessari. I sent ell vaig créixer. En totes direccions, que són amunt i avall. Saltar era necessari. I del salt dinou un pou de l’ infern em va escopir sofre als ullals i ara duc em sembla un buit a dins que es necessari destapar. Dinou pous més enllà. Segons l’home del temps això no tornarà a passar.
Pous borratxos de nits fins l’ incert, a tot atzar, molt a prop d’ on cau la felicitat absoluta que no existeix.
Pous cap per avall, vessant fins els racons que la memòria no captura perquè es rovella.
Pous amb miralls barallant-se dins, espetegant fins la trinxada total de tots els conceptes.
Pous estranyíssims basats en l’ equilibri de no sé quantes falòrnies, tantes que s’ hi pot caure.
Pous infinits de mel i de sucs que es movien per dins, d’ existència extrema que es diria.
Pous de fred que et tiben de les tripes del cervell i tot ho cristal•litzen.
Pous que no eren pous.
Pous de tota mena.
Pous que hi són i dels laberints que ens han acollit i dels caus de més amunt i de la
cabanya a l’ arbre.
Pous qui ho havia de dir?
Pous.
Han estat pous.
Ara ve l’ altre, pensa molt de pressa, fins el final de la por. Llavors, salta i seràs aquí.





Grifoll

15-12-2010

sábado, 11 de diciembre de 2010

MIRATGE, de grifoll




el xèrif s’ ha escapat de la presó

ja no és entre nosaltres



grifoll

SOL SOLET grifoll de grifeaull a la flauta

L’home no va anar a la lluna, anava begut i

es volia fer l’home, creure en una pastilla, en una veu

totpoderosa i amén i pels segles dels segles

que la vida ja no és boja, que és correctament terrible

prohibit tot per la psiquiatria dels registres i per la policia dels diagnòstics

pantalles de mentides, llibertat amb condicions

el gran reportatge de la teva esclavitud és

la falòrnia que alimentes enganyant-te

el món és teu ens han dit a tots, però és que som més d’ un

cent trenta sis concretament, inventats els drets d’ admissió

en directe: desintegració de l’ àtom a domicili





grifoll de grifeaull

viernes, 3 de diciembre de 2010

ÀNGEL GUIMERÀ a L' HORIGINAL




LA POESIA COMPLETA DE

N'ÀNGEL GUIMERÀ



presentada per



EDUARD GIRBAL JAUME I VÍCTOR CATALÀ



dijous 9 de desembre

a l'Horiginal (C/ Ferlandina, 29)

a les 20:30 h

jueves, 2 de diciembre de 2010

VERS i REVERS. Dolors Juarez






Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems



Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó



Com que avortés l’heura de sang a cel obert



Potser, constel•lacions que habiten en els ulls



Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt



Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn



Gebrades dèbils en les copes dels xiprers



Rajos de sons amb tons de nana que després



Les mans del fred que fan del dit el dit enterc



S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet



Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel



Potser amb un buf s’apagaria aquest infern



De tu tot sol restant així un mil•lenni més



Aspira a fons fins a les pleures l’ univers



Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res



El fet més simple d’un narcís però sense ofec



Que costi gens veure desfer-se el què està fet



Que costi molt morir de mal i por i ensems



Desar l’amor sota els coixins com un misteri



Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més



El vell secret que passi etern de llavi a llavi



El bell secret de no saber per què és tan bell



Que aterri molt aquest sacseig de no saber



El sorollet de fulles roges sota els peus



Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents



Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu



Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu



Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell



Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent



Porta’t enllà més lluny del temps i dóna’m temps



Ensems que tu tot sol, l’onada, fes-te vent



Pot ser tan llis com una mar fent-me la pell



Pot ser l’argila fent-me forma i fent-me veu



Pot ser que caigui el meu destí en un floc de neu



Que espanti tan obrir aquests ulls sempre lluents



El sorollet de fulles roges sota els peus



Que aterri molt aquest sacseig de no saber



El bell secret de no saber per què és tan bell



El vell secret que passi etern de llavi a llavi



Murmuri suau que se’ns resguardi sempre més



Desar l’amor sota els coixins com un misteri



Que costi molt morir de mal i por i ensems



Que costi gens veure desfer-se el què està fet



El fet més simple d’un narcís però sense ofec



Constreny-lo fort fins que esdevingui com si res



Aspira a fons fins a les pleures l’ univers



De tu tot sol restant així un mil•lenni més



Potser amb un buf s’apagaria aquest infern



Si amb una espelma pogués fondre’s tant de gel

S’arrapa fort al blanc gelat del llençolet



Les mans del fred que fan del dit el dit enterc



Rajos de sons amb tons de nana que després



Gebrades dèbils en les copes dels xiprers



Així com tu tot sol i ensems així quan jo, la nit desprèn



Còdols molls que fan lliscar pel seu damunt



Potser, constel•lacions que habiten en els ulls



Com que avortés l’heura de sang a cel obert



Mentre s’està esberlant la nit, mig l’horitzó



Com tu tot sol aquí estant-hi i ensems.





Dolors Juarez

2 de desembre del 2010

CLAUS DE LLUNA- Blanca llum





Clavos de luna nos funden —això és en Lorca— com ara un flash que després surt, que de nit torna i que una tarda ens diu que no. Després un llom de verd de plata i vull Ubú. Ens abeurem d’amor que es perd i a l’altra banda tindràs fred, li diu, seràs com l’alba, una persona. S’han estrafet, fantasiat, que jo és un altre i rima amb o. Declinats com els tres móns, s’han fet de fusta —esperit aspre— i el dibuix fóra d’un riu però és d’una agulla. Ha fet la volta un llangardaix fins que ha trobat la llangardaixa. T’envies mel per la costella. Trobes la nena amb dona a dins i amb dona a fora i nena fou. Dóna a la mar l’amar la mà i la mare mà. Seràs com gel, fill, que això s’esquerda i que això ens cau. Érem el crit sense persiana, el sentir l’ai no sols al cor, també a la melsa, en el desert. I si són bones, déu meuet, el coll tombat, la camisa esqueixada, amb una llàgrima i ai la figa! La... la poesia.. la poesia no és altra cosa que trencar-se les costelles, ara en Max. I amb tot, mos pareixia beníssim. I mos punyia.



Blanca llum

2-12-2010

miércoles, 1 de diciembre de 2010

PENADA. Blanca llum

«Què és el començament d’un desert?»

Blai Bonet



PENADA



Que això em fa pena, et dic. Que és una pena més buida que buida i que és una pena que només s’omple amb la fressa dels arbres sense fulles i embogits —com les moreres que aixequen les mans cap a la lluna i que tenen els dits com d’home gras— i que és una pena que quan s’omple no s’omple de vent ni de resina, sinó de més pena. Que és una pena que sols s’omple de pena, et dic. Que és una pena que impressiona com una vella que es fa vella i la pexuga del pollastre se li enganxa a la nevera i tota sola ja no pot ni amb una escarpa. Que és una pena que m’espanta i que em travessa com a la dona que de nit busca coloms que s’hagin mort, que després treu els xisclets que hi ha en el terra i que fa temps se li morí amb l’estufa encesa la seva tia i un seu cor. Que és una pena abandonada, et dic, com els quinze anys d’un noi malalt que va pel poble fregant les persianes amb la punta del dit i fent dibuixos de pols en un mirall. Com ell, és molt blanca, aquesta pena, i una mica de groc li fa unes taques. I com el noi que va sol pels carrers quan ve la tarda, a vegades s’atreveix i surt al camp, aquesta pena. Arrabassa fonoll i se’l frega pel front. Tira pedres dins un pou. D’amagat roba un pollet i el deixa córrer. Es fa més tard, li ve més tos, se’n torna a casa i pel camí li fa la rateta a una nena veïna que un dia li féu la camalleta. Que aquesta pena em tossir. Que aquesta pena em fa més pena i plorar fort és com parlar amb una pedra dins la boca, diu en Blai. I quasi travelo.



Blanca llum

1-12-2010

martes, 30 de noviembre de 2010

PLANTA, de blanca llum

Si m’has fuit, pedreta fosca, si m’has fuit;

si jo he pegat sa falconada, pedrallum;

si jo he volat d’ala rompuda, pedrafoc;

si m’he enclotat per dedins l’aire, roca al vent;

si m’hi he aficat amb una barca amb vela buida

i ara em dius la rosa ardenta, el cuc malalt

i que la panxa dels gavians ‘mira que és blanca’,

serà fer créixer aquesta planta i no només,

serà plantar-lo, un animal, d’animal seu

d’un seu com nostre.



blanca llum

27-11-2010

lunes, 29 de noviembre de 2010

LES FOSCORS, de griFOLL





La FOSCOR és imparell

sis + una:

 




CAPSA



la capsa primera és dins la capsa segona i dins la capsa tercera i fins la darrera

que és la que veus i cap més



***



EL CAÇADOR DE CLOTS



segons la llei del cau

cada forat l’ ha fet una entrada

trobar-la és la clau

d’ ensortir-se’n



***



FORAT NEGRE DE L’ UNIC VERS



dins el barret de copa del mag

tot el cosmos

vol ser el primer en treure el cap



***





L’ ESCALADOR



les escales diuen amunt

les escales diuen avall

només a les fosques

fan

graó per graó



***



DE COM VEURE A DÉU



funcionen al fons de les coves

si hi poses miralls

el sabràs



***



DIU NIU





la terra s’ emborratxa de bestioles a l’ hivern

però es veu que no es veu

que els hi guarden fosca tot l’ any



***







CURIOSITAT QUE CONCLOU





deu-me un desert de pedres amb les feres que sigui dessota

que

les capgiraré totes

però no em dugueu a l’ estèril mercat d’ ànimes seques de la raó

que no hi sóc





***



griFOLL

29.11.10

casserrespoblepoema




domingo, 28 de noviembre de 2010

CARTA AL XÈRIF, de griFOLL


...Els qui van ser expulsats de les acadèmies per bojos per publicar odes obscenes
en les finestres del crani...


Allen Ginsberg




CARTA AL XÈRIF

no sóc un test de transparència no em mesuris amb les teves mides no em comparis amb els teus esquemes no m’ absolguis dels pecats que a tu et condemnen els teus insults no m’insulten són teus no em diguis el nom de les coses tu que dius que les saps totes fes-me fems i et faré la pudor no sóc un test de personalitat ni cap cosa de l’ altre món sóc
d’ aquí d’ abans de les reixes de quan n’ hi havia per a tothom sense camins ni corones d’or o de flors quan m’ assenyales sóc la teva de creu quan m’ inculques les normes de la insensibilitat aquestes sí que te les saps però a mi no m’ entren em surten pels porus sucs de colors
l’ anestèsia que em pretens no et deixa dormir estàs ferit de la guerra teva jo no em presento estàs sagnant les mentides amb gust de maduixa s’ estellen en punt al puny dels teus dies 
t’ alcen monuments als campanars i als gratainferns i al capdamunt de les bombes i al pit de la bala xèrif tu que manes no sóc teu sols puc ser el teu esclau però teu és impossible no em sap greu xèrif no hi penso massa en tu sóc l’ indi xèrif i això és el que faig l’ indi xèrif tu no sé que fas ni per què necessites la xapa els galons el títol la teva pipa i la meva sols tenen d’ igual que fan fum quan a tu se’ t fa tard a mi se’ m fa d’ hora de què tens por? a mi les serps no em fan res incompetència de verins en dius ni dins els tubs d’ assaig deixes d’ actuar cerques la prova les dades exactes de ningú així que te l’ inventes mister inventor professional acadèmic nuclear senyor plutònic sant talismà de la felicitat comprimida en comprimits de receptes queet claven al cap sota terra o et deixen cec d’ un cop de garrot a l’ instant xèrif no em sap greu tu fes la teva feina si et va jo ara em penso aixecar i et dono tota la meva esquena per disparar xèrif no et pots queixar




griFOLL

29.11.10

casserrespoblepoema


miércoles, 24 de noviembre de 2010

SEGONA TROBADA DE POETES DE LA CATALUNYA CENTRAL, organitza ÒMNIUM CULTURAL

Cafè-Teatre La Peixera

Codinella 5-9
Manresa
Catalunya





Òmnium Cultural del Bages organitza per a aquest dijous, 25 de novembre, a dos quarts de nou del vespre, al cafè-teatre La Peixera (Codinella, 5-7. Manresa), la Segona Trobada de Poetes de la Catalunya Central, dedicada a autors del Bages, Berguedà i Solsonès, en una segona mostra de les nostres comarques, centrada aquest cop en poetes joves.



Amb textos de Josep Grifoll, Jordi López, Laia Martínez, Sònia Moya, Laia Noguera, Santi Rufas i Xavier Sánchez, acompanyats a la guitarra per Pau Ruiz.



En el mateix acte, es lliurarà un opuscle amb els poemes del recital, il·lustrat per l’artista Anna Crespo.

martes, 23 de noviembre de 2010

tràfec teatre presenta ostia a l´auditori de les corts

auditori de les corts



c/ masferrer, 33-35


barcelona


Bus : 7,15,43,59,63,67,70 i 72 Metro : L3 les corts/ Maria Cristina



dissabte 27 de novembre 2010 a les 21:30 h




La companyia de berga tràfec teatre presenta ostia.


ostia és el muntatge que tanca la trilogia que tràfec ha dedicat a tres poetes, salvador espriu, federico garcía lorca i l’italià pier paolo pasolini.

ostia es va presentar aquest mateix any a berga amb una exitosa posada en escena i una gran resposta de públic. l'espectacle, el qual ja ha obtingut nombrosos premis i mencions, vol acostar i fer sentir la veu d’aquest poeta, que busca la puresa en un món rural ja perdut, que ara es troba en aquesta societat moderna i consumista. L’obra fusiona imatge, noves tecnologies i teatre de gest, seguint la línia de tràfec-teatre.





La direcció i dramaturgia és de Lydia Canals, i l’interpretació per Pep Mollar, Montse Grifoll, Maria Ballús, Montse Sanchez i Lydia Canals. Les imatges i la banda sonora estan el·laborades per Jordi Plana, Ingrid Baraut i Helena Baraut i el cartell a càrrec de Marta Parera. La música de l’espectacle, en aquesta ocasió, va a càrrec del grup Youkalis, Mike Prat i Martí Barcons dj's de la comunidäd.



http://www.puntzero.org/

miércoles, 17 de noviembre de 2010

jo, grifoll.wmv


jo, grifoll. acció performàntica amb Maria Ballús, de Tràfec Teatre i Ràdio Salil -Sergi Fargas, Pep Espelt- a la llibreria quatrecantons de Berga en la inuauguració de les pintures del fang de Josep Grifoll.


més, aquí:
http://movimentpuntzero.blogspot.com/2010/11/grifoll-jo-grifoll.html
http://grifoll.blogspot.com/2010/11/josep-grifoll-inaugura-una-nova.html

martes, 16 de noviembre de 2010

ÀNGEL GUIMERÀ a cura de Blanca Llum Vidal

POESIA COMPLETA



ÀNGEL GUIMERÀ

A cura de Blanca Llum Vidal





Barcelona: Edicions de 1984, 2010



la setmana que ve a les llibreries!





Mes tanta por me deixava

la foguera de l’abim,

que a tot arreu me semblava

sentir baf de socarrim.



À. Guimerà







viernes, 12 de noviembre de 2010

TU DIRÀS, poema de griFOLL a la Màgia

A la Màgia.






amb fils de nervi

ram de torxes

l’ús de cada cosa

fa la cosa

                l’ús


cap cosa no existia

abans de tu

la cosa dita per tu que t’ha de fer nosa o pessigolles

ha vingut al bateig de tu

                                    diràs

tot farà

cada cosa el que’ n diguis




griFOLL
13.11.10
casserrespoblepoema

de DOLORS JUAREZ

No sortir.

No hi ha res que comuniqui res amb res.

Al entrar sola.

Amb només.

La certesa que no-res.

Potser porcions.

A fora sols.

Talment si potser algú.

Alguna cosa.

Aferrar-se i escapar-se tot corrent.

Per anar a on.

Com si la vida.

Però trossos perduts a l’anterior.

Trobar-se a dintre.

En el fons.

Com més fosc és més clar ho veig.

No és rendir-se.

lunes, 8 de noviembre de 2010

grifoll, jo, GRIFOLL

http://movimentpuntzero.blogspot.com/2010/11/grifoll-jo-grifoll.html

exposició pintura + acció performàntica



lloc: llibreria quatrecantons (placeta ciutat, 12 – berga)


fins: mitjan desembre 2010






josep grifoll (casserres, 1972)



L’artista casserrenc inaugurarà aquest dissabte 13 de novembre les seves últimes pintures. L’exposició es tracta d’un regal, una exquisidesa de col·lecció. Tretze obres que el pintor ha creat en ple contacte amb la naturalesa, elaborades amb fang i olis d’un alt contingut que ensenyen un grifoll despullat i entregat a una simplicitat espectacular. Un treball que no surt de la casualitat sinó que prové d’hores i hores de divagacions mentals i connexió directa amb un entorn on ell s’hi sent còmode, allunyat de la civilització i on la conversa recau entre ell i ell, però sense egocentrismes, únicament grifoll en estat pur.

La inauguració es realitzarà a les 20:00 h. i hi tindrà lloc l’acció performàntica jo, grifoll. Un muntatge a càrrec de la companyia berguedana ràdio salil que oferirà el tercer projecte experimental dedicat a l’autor, inspirat aquesta ocasió amb la imatge i cos del propi pintor en el procés creatiu.

ràdio salil és una formació experimental músico-teatral. Mescla de veu, color, música, imatge, poesia i gest. Els seus espectacles són atmosfèrics, representats, generats i figurats a través de petits instants que resumeixen els cercles habitats de la vida. Veu, música, moviments, paraula i llum s’agrupen dins d’un únic espai per mostrar-nos els arguments d’una evolució rutinària.

martes, 2 de noviembre de 2010

que els freds no ens siguin tan freds, dos poemes : PASSIÓ de Blanca Llum i L´ESQUELET de Grifoll

Jo d’aquí me’n tinc d’anar

que l’enyorament me mata.

Popular



PASSIÓ



Posar-hi un tronc

per fer més foc

però mai el bosc,

que els arbres no

només es cremen.

Posar-hi un tronc

perquè l’hivern

ja ve que vol,

perquè l’hivern

ve amb la confiança

—el gel obert,

la neu que n’heu

de negre a dins.

Posar-hi un tronc

per a guarir,

no per encendre

el guarniment

de pena al foc,

de pena amb fum,

de pena amb veu

de la que escalfa.

Posar-hi un tronc,

que sigui el cor

qui se’n recordi



i llavors, que vingui un ara.



Blanca llum

2-11-2010

 

  L´ESQUELET



ja lluny de mi

camino el mateix dibuix resseguit

vers el roig del ponent

aquí couen les figuretes de fang que hem estat en la vida

-fulles que desmunten l´arbre

resten l´esquelet-

silenci esdrúixol:

l´hivern serà en blanc i res més





grifoll

2-11-10

bosc dels colls

lunes, 1 de noviembre de 2010

IMPORTA , poema de Josep Grifoll


Importa. Fer soroll importa. Despertar-se d´ésser els altres i ser hom i no desertar. Importa. Ser salvatge com el llop com l´herba importa. Importa. Fer-se. I fer-se alegre importa. I no desistir .Ni que sigui per dur la contrària o per desrutinar les lleis de la rellotgeria importa. Importa. Cantar-se les veritats al mirall importa i dir-se alguna mentida. La curiositat importa. Defensar la curiositat per sobre de totes les coses com un símptoma de supervivència importa. Importa ser tou i no anar massa carregat. Importa. Anem pel riu. És important. Jugar importa. Sense temps. Jugar i jugar. Posar-se ulleres amb vidres de diferent color és important. Que no s´acabi la música és important. Importa enfilar-se estirar-se saltar importa. Dir-li que no a la mort importa. Aprendre a viure al seu costat importa i no estar-hi d´acord importa. Importa tenir set. Fer experiments meravellosos com ara estimar importa. És el que més importa. Estimar. Costa molt estimar. Per això és el què més importa. Estimar va més enllà de tot. Conté la vida i conté la mort i no. Va més enllà. Estimar és estimar. Ho importa tot. Després importa voler volar. Importa viure als núvols o a la lluna molt sovint importa. Mirar el firmament importa. No deixar de fer-ho importa. Saber que tot és possible importa. Plorar-ho tot importa. Xisclar-ho tot importa. Ser una mica bastant boig importa. Riure´s de tot importa. Importa. Portar un llapis a la butxaca importa. Observar. Saber sagnar. Deixar fluir. Disfrutar importa.





Grifoll

juliol 2010 casserres poble poema

cal drapaire

martes, 19 de octubre de 2010

GRIFOLL: ALTA TENSIÓ

exposició pintura

lloc: bar la lluna (passeig de la indústria, 4 - berga)

fins: finals novembre 2010


josep grifoll (casserres, 1972)



berga altra vegada sense voler, torna a coincidir a dues bandes. De vegades és casualitat i de vegades la intenció és per norma. Malaurada ironia que es converteix en un eix altament perillós, ja que en aquesta ocasió la proposta és de delicadesa in extremis. Diguem que us donem per avisats !!



El motiu és josep grifoll un artista totalment multidisciplinari, pintor, fotògraf, escriptor, poeta incansable i difícil de classificar, si és que calen etiquetes.



Des de movimentpuntzero reiteradament l’hem considerat com un personatge especial, gran i rebel del que no li fa falta retòriques ni normes ni compassos per crear.



La primera ocasió per degustar del seu material és al bar la lluna (passeig de la indústria, 4 - berga) on fins a finals de novembre es podran veure un total de nou pintures i un text.



Aquest treballs provenen de dues col·leccions diferents i, tot i que és arriscat afirmar-ho ja que grifoll sempre sorprèn, es podria dir que aquestes obres es situen entre un interludi de la seva carrera, unes petites alteracions que gratament encisen. D’aquestes sobresurt la pintura de grans dimensions, amb el títol “nen amb el dit al nas”, on es mostren set personatges que es podrien extreure d’escenes dels ambients de cabaret de principis de segle, d’autors com toulouse lautrec i similituds amb pintors impressionistes.



L’exposició del bar la lluna (passeig de la indústria, 4 – berga) és comissariada i presentada per movimentpuntzero dins del projecte art de poques flors.



La segona ocasió serà a partir del 13 de novembre, on la llibreria quatrecantons (placeta ciutat, 12 – berga) oferirà les últimes joies. Es tractarà d’un regal, una exquisidesa de col·lecció. Tretze obres que el pintor ha creat en ple contacte amb la naturalesa i que podria semblar una proposta hippie, però potser ja ens agrada donar aquesta idea.



Les obres elaborades amb fang i olis tenen un alt i simple contingut que ensenyen un grifoll despullat i entregat a una simplicitat espectacular. Un treball que no surt de la casualitat sinó que prové d’hores i hores de divagacions mentals i connexió directa amb un entorn on ell s’hi sent còmode, allunyat de la civilització i on la conversa recau entre ell i ell, però sense egocentrismes, únicament grifoll en estat pur.


http://movimentpuntzero.blogspot.com/2010/10/grifoll-alta-tensio.html
http://www.puntzero.org/

http://grifoll.blogspot.com/

domingo, 17 de octubre de 2010

jueves, 14 de octubre de 2010

CAMÍ RAL DE LES CARENES, de Blanca llum

Anyone standing in that orchard,
So filled with peace and sleep,
would hardly have notice the hill

Kenneth Patchen



CAMÍ RAL DE LES CARENES



‘Nàvem a peu

i era tardor.

La fulla, el tronc,

la pedra roja,

el pont de pedra,

el caminet,

la pianista

—una rel solta—,

la rata furra,

el pregadéus

i la mustela

ens eren tant

a prop com caure

barranc avall

i sense brides.

‘Nàvem d’estreps

com separant-se’ns.

Érem com sols.

‘Nàvem corrents

fins a l’abella.

Érem com sols

d’una carena.

‘Nàvem dolguts

de verins i amb

la set moguda.

Érem com cans

dalt la carena

anant-hi junts

a mossegades,

llepant-s’hi tots,

matant-s’hi puces.

Érem la branca

amb el diable.

Érem la terra

amb la falguera

i l’arrambar-s’hi

en aquell marge.

Era donar-s’hi,

era silenci

amb els lladrucs

i essent mig planta.

Tot era verd,

regalimant,

muntanya plena

i, sense mar,

venus pel fang

del camí ral

de les carenes.

Tot era verd

prò cap colom

de cap pedrís

de cap hortet

del paradís

no fou vingut

fins que al davant,

com per atzur,

vam veure humans,

com per atzar,

i al seu davant

fórem humans

i ens hi parlàrem...



Blanca llum

10-10-2010

FIL D’ENTENDRE, de Blanca llum

Llavors no vaig entendre’t i vaig pensar que em feies fora i vaig ficar-me en el racó amb la teranyina i amb el fil del mocador que era tant teu i amb què et tapaves quan la nit se feia nit, perquè la nit a voltes marxa i de l’anar-se’n algú en diu «quin dia més clar», i vaig ficar-m’hi feta un nus i vaig ficar-m’hi per aprendre a fer ganxet i per aprendre’n de l’aranya i per aprendre, tot teixint, a caçar un llamp o una destral com ella mosques. I vaig anar-me’n fent soroll per si les pors se m’hi gastaven i per si els crits feien cançons i les cançons feien ballar-te, que ballant tothom s’entén, a més també vaig fer el soroll per si mon xiscle et feia set o almenys picor però tanmateix el que voldries, vaig pensar, seria un riu per abeurar-t’hi o ‘na a gratar. Llavors vaig creure que per rius, posats a dir-ne, diries aquell on si s’hi va bufa tant vent que un ho perd tot i queda sols amb la mirada cap als joncs i amb el desig de fer-ne flautes i amb el vent menjant-s’ho tot, també la pena i també el trau de no tenir-ne. I no et pensis, que després, no vaig quedar-m’hi en el racó, que vaig fugir-ne, que l’entendre’t no és tan tou ni tan bonic ni fa tan mal, que l’entendre’t és no entendre’t i, sense entendre’t, entendre’t tant també si entens que no t’entenc de tant entendre’t, i va ser així o no ben bé però més o menys o no del tot, si fa no fa, i sense agulles.



Blanca llum

11710/2010

miércoles, 6 de octubre de 2010

L´ALEGRIA i LA FELICITAT, de griFOLL

La felicitat no té conjur

és massa nova

no és un esternut

tremola i és flaca i va amb presses

la felicitat és una guardiola

no és com l´alegria

en present

invisible i guerrera

l´alegria és l´ànima del pallasso

la felicitat n´és el nas

no comprèn la tristesa

la combat

l´alegria la combat i la comprèn

és més antiga

és més sàvia i humil

l´alegria pot ser a tot arreu

menys als anuncis

la dels anuncis és la felicitat

sempre fa negocis la felicitat

competeix

no és com l´alegria

l´alegria no es compra ni es ven

és un salvavides

la felicitat mai arriba

deu ser terrible creure en la felicitat

deu ser una malaltia mortal

l´alegria no creu en la felicitat

estic amb l´alegria

vull ser sincer com l´alegria

vull encomanar-la l´alegria

la de cada dia

amb un vers o amb un tripijoc fugaç com un llamp

l´alegria no té vanitat

l´alegria no sap la veritat

l´alegria és un camí

l´alegria és la meva missió

cargolo aquests fulls

els poso dins l´ampolla

al mar del teu atzar

i és l´alegria

conjura-la

comprén



això no és cap anunci de felicitat

això és un somriure amb totes les seves càries fins les genives sense rentar





grifoll

6-10-10

Casserres poble poema

martes, 28 de septiembre de 2010

Conferència/Recital//Pujols/Maragall//Enric/Blanca‏

Maragall i Pujols. Conferència a càrrec d'Enric Casasses


Fundació Francesc Pujols













El dijous, dia 30 de setembre, tindrà lloc a la Torre de les Hores la conferència d'Enric Casasses: Maragall i Pujols, amb motiu del 150è aniversari del naixement del primer.



Tot seguit, Enric Casasses i Blanca Llum Vidal ens delectaran amb un recital de poesia d'ambdós autors.



Lloc: Torre de les Hores (c. Mur, 63 - Martorell)



Hora: 19.00 h.



Org.: Fundació Francesc Pujols i Ajuntament de Martorell.

sábado, 25 de septiembre de 2010

GRAUS, de griFOLL



cauran fulles

s´esquerdarà pels glaços i serà el poema

dirà pluja i remarà la màgia

mentrestant

una baldufa al fons del bosc prosseguirà la vida

els astronautes toparan amb el teló

sants s´enamoraran de porquets

seràs una foguera            tocaré el tambor

expulsaran el planeta de l´univers

hi haurà festa grossa

aquest hivern





grifoll

26-09-10

Casserres poble-poema

I PASSA, de Blanca llum ( i sortint de la cabana)

la més lleu punxada de dolor —mal que es faci sentir en un àtom solament— és una esquerda de dalt a baix en la creació.




Georg Büchner



sovint sovint solo perdre'm


tot anant a collir flors


expressament solo perdre'm


perquè em trobe l'aimador




Jacint Verdaguer



I PASSA



I passa així,

que la magnòlia

viu tan poc

i és tan bonica,

que en el castell

tot sembla lliure

i és un cigne

el carnisser,

que la por

se’ns esdentega

i ja no pot

cridar la pedra,

que la mosca

es mor a prop

d’una prenyada

amb trenta cames,

que a ne la col

li surten flors,

que l’atzar

fa un pas enrere

i que qui busca

troba un vers

com un cavall

de la Camarga

fent el vent,

que el desesper

ja no és tan llarg

ni tan valent,

que el món comença

a cada món

i a cada mort

s’acaba el món,

que expressament

solem perdre’ns,

expressament,

perquè l’amor

faci l’amor

mentre plorem

i un astre ens fa

una ombra perduda,

que passa així...

que passa com...

que passa tot...

que potser pot...

que potser ve...

que potser diu...

que torna l’ombra

i que...



Blanca llum

20-7-2010



Montpeller




ROMANÇOS, de Dolors Juarez

El fred devasta l’argument.
Les ruïnes de l’estiu alcen la vista
i encara no hi ha hagut temps
perquè ens passés. Les nits,
cada cop estan més entumides
i jo no puc fer-me una idea
de on ets. No hi ha un motiu
que em porti a escriure un vers del dret
i la inspiració, deu ésser una il·luminació
de jovenesa o no existeix.





Dolors Juarez

19 de setembre del 2010

lunes, 23 de agosto de 2010

FESTA MAJOR de CASSERRES!!!!!!!!!!!!


BLANCA LLUM : FALCONADA

Només al dir-ho,

a l’intuir-ho,

al ser rapaç

i amb el desglaç

només d’un poc,

de més d’un lloc,

vam fer renills,

córrer conills,

vam voler el grop

de capa i jóc

i a la serena

i sense bena

vam mirar lluny

—obert el puny—

per tocar l’aire

que, criticaire,

va dir: —falcó,

encara no,

que encara és prest,

sigues més llest,

arria el desig,

mou-lo pel mig,

da-li un esquer

i fes-li fer

a l’ànsia abrivada

la falconada.



Blanca llum


21-8-2010

DOLORS JUAREZ: LES HORES

Les hores fent-se dòcils com la por.

Les hores tan calmades que se’ns claven fent-se punxes des de dins de la raó.

Les hores silencioses. Les hores silencioses arronsades.

Les hores silencioses arronsades, tremolant, mortes de por, als peus del llit i amb gust de plor.

Les hores quasi mortes. Les hores quasi mortes sense enyor.

Les hores quasi mortes sense amor.

Les hores massa en pau. Les hores massa lliures. Les hores que s’apropen.

Les hores que s’escapen. Les hores que no passen. Les hores comptant massa.

Les hores volant massa. Les hores anant lentes. Les hores mal comptades.

Les hores esperades. Les hores que no venen. Les hores mal passades.

Les hores sent absents. Les hores sent distretes. Les hores oblidades .

Les hores de la nit. Les hores massa fosques. Les hores adormides.

Les hores somniades. Les hores atrevides. Les hores divertides.

Les hores estirades. Les hores perfilades. Les hores de perfil.

Les hores resseguides amb un dit. Les hores dibuixades. Les hores esborrades.

Les hores malcarades. Les hores encarades. Les hores a la cara.

Les hores dins un llibre. Les hores estripades. Les hores relligades.

Les hores avorrint-se. Les hores totes soles. Les hores puntuals.

Les hores que fan tard. Les hores i uns minuts. Les hores rodolant.

Les hores que estan quietes. Les hores que estan buides. Les hores tot vessant.

Les hores tot plorant. Les hores tot corrent. Les hores avançant.

Les hores avançades. Les hores ‘nant enrere. Les hores tot girant.

Les hores sense tu. Les hores abraçades. Les hores estimades. Les hores fent l’amor.

Les hores fent l’amor i sense tu i abraçades. Les hores més odiades.

Les hores sorprenents. Les hores somrients. Les hores tot jugant.

Les hores tot perdent. Les hores dins un sol. Les hores més lluents.

Les hores vora el foc. Les hores fent pendent. Les hores de baixada.

Les hores de pujada. Les hores massa planes. Les hores de traïció.

Les hores tot traint. Les hores que hem traït. Les hores de la tarda.

Les hores de la tarda cap al tard tocant la nit. Les hores de sopar.

Les hores de plegar. Les hores de llevar-se.

Les hores de perdó. Les hores perdonades. Les hores violades.

Les hores consagrades. Les hores relaxades. Les hores del matí.

Les hores que no hem dit. Les hores que hem escrit. Les hores que hem desdit.

Les hores de quedar. Les hores que han quedat. Les hores que ens han vist.

Les hores que ens hem vist. Les hores espiades. Les hores fent les cegues.

Les hores de ser aquí. Les hores amb motius. Les hores motivades.

Les hores raonades. Les hores estudiades. Les hores mal pensades.

Les hores i un descuit. Les hores de descuit. Les hores descuidades.

Les hores en les mans. Les hores en el gest. Les hores a l’instant.

Les hores de ser a dins. Les hores molt endins. Les hores endinsades.

Les hores com clavades. Les hores dins un cor. Les hores bategades.

Les hores i un batec. Les hores fent-se iguals. Les hores fent-se exactes.

Les hores del mateix. Les hores insistint. Les hores com calcades.

Les hores insistents. Les hores insistint en el mateix altra vegada.

Les hores repetint-se. Les hores repetint. Les hores repetides. Les hores de la calma.

Les hores massa en calma. Les hores de la por.

Les hores de la por tot fent les dòcils, repetint-se.

Les hores de la por tot fent-se dòcils, repetint.

Les hores de la por tornant-se dòcils, repetint-se.

Les hores de la por tornant-se por, tot repetint.

Les hores dòcils fent-se por de repetir-se.

Les hores dòcils repetint-se de la por.

Les hores dòcils repetint de repetir-se.

Les hores repetint-se al fer-se dòcils com la por.

Les hores repetint de fer-se por al tornar-se dòcils.

Les hores repetint-se de lo dòcil que és la por.

Les hores repetint. Les hores insistint.

Les hores fent-se igual. Les hores fent-se endins.

Les hores penetrant. Les hores repicant.

Les hores com punyals. Les hores torturant.

Les hores travessant. Les hores pronunciant.

Les hores repetint que són les hores sens parar.

Les hores repetint-se hora a hora sens clemència ni final...





Dolors Juarez


23 d’agost del 2010

DESFIBRIL·LADOR, de J. PLANA

lunes, 9 de agosto de 2010

APUNTS DE LA FAUNA

M´hi estic hores observant un riu, una riera, aigua movent-se. Sempre és igual, però mai és el mateix. Una mica com la vida. Hi ha gent que s´hi banya i gent que no, gent que pren el sol, genteta que juga amb rasclets i empaita papallones i gent que ni s´hi acosta. L´altre dia (el per què no li demaneu a la ciència ni a la ciència-bijuteria tampoc, doncs responen, sí, sempre. Però sempre diferent!); l´altre dia, deia, m´havia disfressat de pallasso, tenia la necessitat d´anar-me a estirar a la riera i fer-me un autoretrat. Era la mateixa necessitat que té el pintor quan vol crear una imatge, de fet, una de les primeres diferències que van alluyar el mico de l´homo va ser el dibuix, el traç, el símbol. Buidar-se, mostrar-se com a forma de comunicació. Allò que anem a veure a les coves, allò que pintem a les parets, allò que anotem al quadern, allò que pengem a internet. Allò.

Doncs aquell jo disfressat de pallasso era el personatge que volia crear. Ho podia haver gravat darrera la porta dels serveis de qualsevol bar, però m´agraden les fotografies (penso en aquell conte de Nadal del Paul Auster, es deia “Auggie”? “Auggie Green”?). La primera vegada que vaig tenir una càmera de les de veritat als dits, vaig fer la que per a mi és la millor fotografia de la meva vida: hi surten els meus pares, abraçats, feliços, mirant-me, i és una mica moguda, en blanc i negre, al bosc, amb la vella càmera del meu pare. Vaig caçar una obra d´art. Una de les de veritat. Insuperable (al meu parer).

En aixecar-me del rierol per posar el disparador automàtic (m´agradava més el cable), una de les moltes vegades que em va caldre, la vida em va creuar amb un ésser raríssim: per l´altre cantó de la riera un algú aparentment humà, embotit dins una mena de vestimenta que enlluernava més que jo de tants colors, corria, al cap també hi duia no sé pas què i la cara era pràcticament impossible de veure, doncs unes ulleres negres i grosses i lletges a matar, li ocultaven. Eren les tres de la tarda i corria. Però és que corria i no empaitava res! Li vaig dir deu, ple de curiositat, es va aturar, em va observar de dalt a baix i va continuar corrent ben mut sota aquell sol que fins hi tot feia bullir l´aigua.

Jo, vaig continuar normal, fent-me les fotografies, però m´hagués agradat tant fer-ni una a ell. Era per emmarcar.



grifoll

agost del deu

casserres poble poema

sábado, 7 de agosto de 2010

APUNTS DEL FANG I DE LES COSES

He anat a fer pastetes amb fang i pintures, com quan era petit, a la mateixa riera de Casserres. Pintar entre parets també alça murs dins meu. Després m´he banyat un tros més avall, hi ha un gorg fondo i fred. Sota l´aigua formo part de la pintura, la pintura dels llots i de les pedres i de les fulles mortes i dels trocs i de les rels, d´una aquarel•la que mai s´asseca del tot i s´escampa cap el mar o s´enclota i s´evapora fins totes les formes dels núvols, amb vent, una nit de molt vent i d´aquelles que ho inunden tot, de finals d´estiu; així que també sóc aquell bassal de qualsevol part del món, que coneix tota mena de peus, de salts, de balls i de caigudes i de granotes i de vaixells de paper que em regalen els que encara fan també pastetes amb les coses i juguen a fer invents arrossegats per la força més poderosa de totes: la curiositat. La curiositat és allò que fa brillar els ulls dels nens i dels moribunds.

La riera te la sorra perfecte per pintar, el seu fang fi juga amb l´atzar les formes que amaga el riu quan s´hi van a buscar. Closques de caragol, plomes de merla i d´abellarol i de falcó pelegrí, esquelets de bèsties, espines, vestits de larva d´estiracabells abandonats als joncs, buits. L´altre dia, un teixó va passar pel meu davant movent el cul d´aquella manera tan estúpida que quan els veus et fan venir ganes de riure... o de plorar d´enveja, no pel cul, per la vida dels que son pur instint i habiten en caus o en troncs, lluny del ciment i de les presses. Tenir per taller o per estudi o per casa el món, des dels peus fins al firmament, sense sostre o amb el sostre més imprevisible mai vist, del llamp al meteorit que espetega, de les fulles hipnòtiques dels arbres carregats de verd al vol dels rapaços.

La natura és més propera a la nostra imaginació, al nostre ( in)conscient més ancestre, més primitiu; i és sempre l´origen de totes les coses. La natura és imparable. Tot està sempre succeint: una serp surt de l´ou mentre un llop vell mor a la bauma dels poetes, mentre dos tritons fan l´amor entrelligats a la font del cucut, sis guilles xiques empaiten sa mare, travessen la carretera i ma germana les deixa passar emocionada. La vida és als boscos, opino amb Thoreau. Les pintures amb molt fang, ben bé de fang, amb restes d´herba seca i aigua en moviment, les potineries, les olors, els sons, el cel. La pintura deixa de ser pintura, els pinzells acaben sent palla que et vessa pels dits, sembles un espantaocells retornat de la mort, esverat per viure, descobrint-ho tot per primera vegada, observant una sargantana, una pruna, disset peixos envelats, remenant.



grifoll

agost del 2010

casserres poble poema


jueves, 5 de agosto de 2010

Blanca llum, Enric Casasses, William Blake; i el cuc i la rosa

La ROSA MALALTA




Rosa estàs malalta.

El cuc invisible

que vola de nit

amb el grop terrible



ha entrat al teu llit

de joia escarlata

i el seu amor fosc

i secret et mata.



William Blake


Traduc. Enric Casasses





El CUC PERDUT



Cuc, estàs perdut.

La rosa tan guapa

que brilla de nit

per tu se destapa.



D’amor te la menges.

T’ha fet venir, dius.

La rosa s’esmuny.

La mates. Somrius.



Blanca llum Vidal






3-8-2010



Montpeller

Alguna cosa així semblant a això, de DOLORS JUAREZ

Alguna cosa així com la ingravidesa del gust de la materia i no-materia en el seu xoc

Alguna cosa així com un suspir

Alguna cosa així com l’aroma tan volàtil d’una flor en un jardí i sent de nit

Alguna cosa així com un somrís i d’imprevist

Alguna cosa així com unes pistes pels racons

Alguna cosa així com una taula que has falcat amb uns versos del Rimbaud

Alguna cosa així com la claror de bon matí

Alguna cosa així com un oblit

Alguna cosa així com un pessic

Alguna cosa així com submergir el cap a l’aigua amb les bombolles, i remor

Alguna cosa així com un camí que no va enlloc

Alguna cosa així com una pedra i la fredor

Alguna cosa així com una molsa

Alguna cosa així com l’amargor

Alguna cosa així com un petó

Alguna cosa així com un silenci i la visió

Alguna cosa així com ara uns llavis

Alguna cosa així com dir que sí i dir que no

Alguna cosa així com un poema del Joan Margarit en un carrer molt aprop de l’estació

Alguna cosa així com un cafè i la cigarreta

Alguna cosa així com la cançó

Alguna cosa així com un xiulet que ve de lluny i és per tu

Alguna cosa així com un bitllet sense retorn

Alguna cosa així com un infern

Alguna cosa així com un amor

Alguna cosa així com un present

Alguna cosa així com ara un pany

Alguna cosa així com ara un gos

Alguna cosa així com un esglai

Alguna cosa així com una por

Alguna cosa així com un estel que brilla sol

Alguna cosa així com una nit d’un mes d’agost

Alguna cosa així com tornar a casa

Alguna cosa així com perdre el nord

Alguna cosa així com una pluja clavant fort sobre la terra i uns peus molls

Alguna cosa així com la foscor

Alguna cosa així com una pell

Alguna cosa així com una serp

Alguna cosa així com un pantà a punt de vessar

Alguna cosa així com la tristor

Alguna cosa així com no dormir

Alguna cosa així com un enyor

Alguna cosa així com un record

Alguna cosa així com despertar-se a mitjanit i sentir els veïns de dalt que fan l’amor

Alguna cosa així com fer l’amor

Alguna cosa així com un bon vi

Alguna cosa així com ara un foc

Alguna cosa així com una llenya

Alguna cosa així com l’escalfor

Alguna cosa així com un amic

Alguna cosa així com l’Amelie

Alguna cosa així com un germà

Alguna cosa així com tenir un fill

Alguna cosa així com ara un plor

Alguna cosa així com ser senzill

Alguna cosa així com ser feliç

Alguna cosa així semblant a això

Alguna cosa així rascant això...





Dolors Juarez


5 d’agost del 2010                                          
 

sábado, 31 de julio de 2010

U DE GOS DE DOS MIL DÉUS. grifoll

M´ha caigut alguna cosa. L´he perdut. Sóc jo. No sé en quin perdre´m m´he perdut; per això no sé amb quin jo buscar-me. Només sé que ja no sóc a la butxaca. Ni a la bossa. He regirat les escombraries. M´he posat micròfons i càmeres i alarmes. He mirat darrera els miralls i a les golfes i a la lluna i sota el llit. M´he espiat en somnis i li he dit a la veu que corrés i he tirat ampolles al cel i avions de paper al riu. I tot això em te confós. Sí. Però el que de veritat em desespera és quan pregunto per mi: la gent em demana com sóc.



grifoll

casserres poble poema

martes, 20 de julio de 2010

DIT i (1a part)


allò que no has sabut fer de tu

no t´ho perdonis

allò que no has sabut fer de tu

fes-ho





grifoll

juliol del deu